BON ANY 2008!!!

Falten poques hores perquè s'acabi l'any 2007 i em volia acomiadar d'aquest amb una altra història de Jorge Bucay: El buscador (traducció Made in jo)

Després de veure ahir el resum de l'any a TV3, vaig adonar-me que han passat més desgràcies que alegries: Renfe, apagades, incendis, guerres, atemptats, estatut, educació i un llarg etcètera.
El que vull amb aquest relat és que la gent s'adoni que els minuts de felicitat, de gaudi i d'amor són escassos i que cal veure la vida amb una mica més d'optimisme i il·lusió.

Un buscador és algú que busca; no necessàriament algú que troba.
Tampoc és algú que, necessàriament, sap què està buscant. És simplement algú per al qual la seva vida és una cerca.
Un dia, el buscador va sentir que havia d’anar cap a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós de les sensacions que venien d’un lloc desconegut de si mateix. Així que ho deixà tot i anà.

Desprès de dos dies de marxa pels camins polsegosos, va divisar a l’horitzó, Kammir. Una mica abans d’arribar al poble, li cridà l’atenció un cim a la dreta del camí. Estava coberta d’un verd meravellós i hi havia un munt d’arbres, ocells i flors encantadors. El rodejava per complet una espècie de petita tanca de fusta llustrada.
Una porteta de bronze el convidava a entrar.
De sobte, va sentir que oblidava el poble i sucumbia davant la temptació de descansar per un moment en aquell lloc.
El buscador va traspassar el portal i començà a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes com a l’atzar, entre els arbres.
Va deixar que els seus ulls es posessin com papallones en cada detall d’aquell paradís multicolor.
Els seus ulls eren els d’un buscador, i potser per això va descobrir aquella inscripció sobre una de les pedres:

Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies

Es va sobresaltar una mica al adonar-se de que aquella pedra no era simplement una pedra: era una làpida.
Va sentir pena al pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquell lloc.
Mirant al seu voltant, l’home es va adonar de que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va acostar a llegir-la. Deia:

Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes

El buscador es sentí tremendament commocionat.
Aquell lloc tan bonic era un cementiri, i cada pedra era una tomba.
Una per una, començà a llegir les làpides.
Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort.
Però el que el va connectar amb l’espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut només sobrepassava els onze anys.
Encongit per un dolor terrible, es va asseure i es va posar a plorar.
El cuidador del cementiri passava per allí i es va apropar.
El va mirar plorar durant una estona en silenci i llavors li va preguntar si plorava per algun familiar.

- No per cap familiar –va dir el buscador-. Què passa en aquest poble? Quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quina és la horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?

L’ancià va somriure i digué:

- Pot vostè asserenar-se. No hi ha cap maledicció. El que passa aquí és que tenim una vella costum. Li explicaré...:

«Quan un jove compleix quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí, perquè se la pengi al coll. És tradició entre nosaltres que, a partir d’aquell moment, cada vegada que un gaudeix intensament d’alguna cosa, obri la llibreta i anoti en ella:

A l’esquerra, de què es va gaudir.

A la dreta, quant temps va durar el gaudi.

Va conèixer la seva xicota i es va enamorar d’ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dos? Tres setmanes i mitja...?

Y després, l’emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó... Quant va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana?

I l’embaràs i el naixement del primer fill?

I el casament dels amics?

I el viatge més desitjat?

I el retrobament am bel germà que torna d’un país llunyà?

Quant temps va durar gaudir d’aquestes situacions?

Hores? Dies?

Així, anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim... Cada moment.

Quan algú mor, és costum nostre obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudi per escriure-ho sobre la tomba. Perquè aquest és per a nosaltres l’únic i vertader TEMPS VISCUT».

Viviu al màxim la vida i gaudiu de cada moment, així a la vostra llibreta s'hi sumarà temps.
BON ANY 2008!!!

Relat fantàstic

Avui la grip s'ha apoderat de mi i m'ha obligat a quedar-me a casa fent repòs. Tot i això, no em compadeixo d'aquest contratemps ja que he pogut fer coses que generalment no puc fer. Aquesta tarda he anat a visitar la pàgina web d'un amic escriptor i viatger www.txuringa.com, i llegint la passió que té per els Super NIC (uns aparells de cinema) m'ha fet pensar que potser a casa guardàvem alguna de les pel·lícules que es poden reproduir amb aquests aparells. Mirant i remirant les estanteries de l'altell i els calaixos de tota la casa, no he trobat ni rastre de les pel·lícules, però sí que he trobat uns llibres bastant vells i plens de pols que m'han encuriosit.

En un d'ells, anomenat "Relatos Fantásticos", d'Editorial Santillana (Promoció cultural de Pepsi Cola), 1970, he trobat la següent història:

LA NIÑA TOPO, de León Tolstoi

En una vieja casucha perdida en el bosque vivia un hombre solitario que deseaba intensamente tener una hija. Un día este hombre pasó cerca de un río; bajó hasta la orilla para beber y vió un pajarraco que se disponía a remontar el vuelo. Entre su pico apretaba una topita blanca que se lamentaba tristemente. El hombre, compadecido, blandió su bastón y asestó al halcón un golpe en la cabeza, obligándole a abandonar la presa y huir gritando de dolor. Luego recogió a la topita, que estaba medio muerta de miedo, se la guardó en el bolsillo y volvió a su casa. La topita blanca pronto se acostumbró a vivir en el caserío y el hombre estaba muy contento de tener compañía. Pero en seguida volvió a apoderarse de él la nostalgia de un hijo. -!Si en vez de una topita pudiera tener una hija!- suspiró. Su deseo se realizó como por encanto y, en vez de la topita blanca, apareció una hermosa niña rubia. El hombre la crió con gran cuidado y, cuando estuvo en edad de casarse, le dijo:
-Ha llegado el momento de que escojas un compañero para tu via. Dime, Topita, ¿a quién quieres para marido?
La muchacha le miró con melancolía, suspiró y dijo:
- Padre, sólo me casaré con el más fuerte de todos.
El buen hombre se quedó muy preocupado. Y depués, creyendo haber encontrado la solución justa, corrió hasta la cima de una montañay pidió al sol que le escuchara.
-Busco para mi hija el marido más fuerte que exista -dijo-. Tú, ¡oh sol que maduras los frutos e iluminas la tierra!, eres sin duda el más fuerte, ¿quires casarte con ella?
-No, no soy el más fuerte -le contesó el sol-. Los nubarrones me vencen y ocultan mi esplendor; ¡ellos son más fuertes!
Entonces el hombre se volvió hacia un nubarrón negro.
-Busco el marido más fuerte que exista para casarle con mi hija. Tú, que incluso puedes apagar el esplendor del sol, eres sin duda el más fuerte.
Pero el nubarrón comenzó a llorar lágrimas de lluvia y dijo:
-¡Ay de mí!¡Yo no soy el más fuerte! Es mucho más fuerte el viento, que me empuja a donde quiere a lo largo del cielo.
Entoces el hombre llamó al viento y le dijo:
-Busco para mi hija el marido más fuerte que exista. Tú eres el más fuerte. ¿Querrías casarte con ella?
Pero el viento susurró en una queja:
-¡Oh, yo no soy el más fuerte! Más fuertes que yo son los montes que frenan mi carrera.
Entonces el hombre corrió al pie de un monte y gritó:
-Busco el marido más fuerte que exista para casarle con mi hija. Tú que puedes frenar la impetuosa carrera del viento eres el más fuerte. ¡Cásate con ella!
Pero el monte repuso con voz cavernosa:
-No soy yo el que buscas. Hay un pequeño animal que es mucho más fuerte que yo ¡es el topo, que me roe lento e inexorable hasta la misma entrña!
Entonces el hombre llamó al topo, y éste salió de un agujero de la montaña.
-Busco para mi hija el marido más fuerte que exista. Tú que puedes roer las altas montañas, ¿eres el más fuerte?
El topo miró al hombre con sus ojillos negros y contestó:
-Yo soy el que buscas.
Cuando el hombre volvió a casa mostró el topo a su hija y le dijo:
-Este es el marido más fuerte que existe: roe la montaña capaz de frenar el viento, y éste empuja a los nubarones que ensombrecen al sol. Sin duda es el más fuerte. Pero, ¿cómo harás para casarte con él?
La muchacha abrazó a su padre, y luego dijo misteriosamente:
-Así debía ocurrir; ahora todo vuelve a ser como al principio.
Como por encanto, se transfomó en una topita blanca, y salió por la puerta de la casucha seguida por el topo. Y, en seguida, ambos desaparecieron en el bosque.

És un relat antic, però alhora totalment actual. Es pot interpretar de diverses maneres, segons el punt de vista del lector. Deixo un temps de reflexió.

Y colorín, colorado, este cuento se ha acabado.

Fugides

Ara de cop m'ha vingut un sentiment de nostàlgia. Nostàlgia per gent que trobo a faltar i que estan lluny. A alguns els tornaré a veure, n'estic segura, però a d'altres potser no els tornaré a veure la cara mai més.

Són gent que ha passat al llarg de la meva vida i que per qüestions que no controlo, n'he perdut el contacte. De petita, a l'EGB recordo cartejar-me amb una nena de Pallejà amb la qual de cop vam deixar-nos d'escriure. Potser per no hi havia feeling o química entre nosaltres. Després vaig començar a cartejar-me amb una noia de Mallorca, na X.R.M, amb la que ens hem arribat a veure una vegada i que de ben segur em recorda, però no n'he tornat a saber res més des de fa uns anys. L'última notícia és que havia participat en un anunci de televisió o un curtmetratje, ara no ho recordo.

Tota la gent que vaig conèixer a Suècia, a Linköping, d'arreu del món i que el més segur és que s'esfumin de la meva vida sense més ni més. Al laboratori de pollastres i a classe d'ecologia aquàtica de la universitat, als companys d'Erasmus del semestre abans i del meu, els suecs amb el que vaig fer amistat o simplement amb aquells que vaig intercanviar paraules un instant.

I sobretot amics i amigues que han marxat a viure a altres llocs, o simplement han marxat per viure experiències noves durant un temps. Llocs per a mi remots, que potser tampoc visitaré mai.

Però del meu cap no marxa ningú i és per això que volia escriure aquest post, perquè en quedès constància i un record escrit. Tots estan dins el meu cap.

Incomunicació

Últimament s'està produint una situació molt tensa entre un grup de persones que m'aprecio. Incomunicació entre els uns i els altres de tots els tipus i la situació ha explotat. Ara uns estan emprenyats amb els altres, alguns fins i tot no es parlen, i em preocupa. Perquè tot i que jo també hi estic embolicada m'hi sento al mig. Com una altra de les persones, sento que podria haver fet més per a aturar aquestes discussions, aquest malestar general, simplement parlant.

Quan no es diuen les coses a la cara, tenim tendència a interpretar, i el nostre cap va més ràpid del que ens podem arribar a imaginar. Crea coses on no hi eren i pot arribar a interpretar malament senyals i paraules. Crec que això i l'ànsia de poder és el que ha creat tensió. El poder és bo en dosis petites i si el saps controlar, però a la que es descontrola fa canviar les persones i pot arribar a fer mal.

Una disculpa val més que res. Per molt que et costi, demanar perdó no és tant complicat. Alguns haurien d'aprendre a fer-ho, a baixar del burro, a no ser tant cabuts. Acceptar que et pots equivocar i que l'altre gent també té sentiments i pensaments propis i que no sempre els teus són els correctes.

És com en les parelles, a vegades cedeix un i altres l'altre. A la que un ha estat cedint durant molt temps al final se'n cansa i desisteix, tira la tovallola. Doncs aquí passa igual, unes vegades té raó un i a vegades l'altre. S'ha d'arribar a un terme mig on els dos es sentin còmodes, la tossudesa no ajuda.

Espero que tot plegat es sol·lucioni. :(

Frankfurt

El cap de setmana passat vaig estar de viatge a Frankfurt.

Una ciutat bonica, verda, ampla, tranquil·la. Com han tingut temps de refer tota la ciutat tant meravellosament en només 60 anys? Van patir dues guerres mundials, en què tot Alemanya va quedar completament destrossat, com s'han aixecat tant ràpid?

Passejant pels carrers vaig arribar a la conclusió que tenen una indústria molt potent, i això és el que els ha permès pujar tant ràpid. Les úniques obres que vaig veure era per construir rascacels per a empreses, arreglar carrers i construir noves vies de comunicació. No basen la seva economia en la construcció de habitatges com Espanya que dóna diners a curt termini, sinó en les empreses i indústries que els dóna diners a curt i llarg termini.

Per posar un exemple, el 99,9% dels cotxes que vam veure pels carrers eren alemanys (Mercedes, BMW, Wolksvagen i Audi), així com no ha d'anar bé l'economia d'allà, si la pròpia població l'està fent créixer?!
A Espanya quantes marques de cotxe hi ha? Una, SEAT. Teniu la percepció que el 99,9% vagi amb Seat? Noooooooo!! Hi ha desenes de marques d'arreu del món, la majoria alemanyes, japoneses o italianes. Així, com hem d'anar bé?

Tornant al tema Frankfurt, estàvem allotjats al barri vermell, on hi ha tots els locals d'striptease i sexshops de la ciutat, un lloc curiós, on no em vaig sentir incòmode ni amb por en cap moment. Aquest barri a la ciutat de Barcelona, per exemple, em faria sentir insegura. Potser perquè aquí està en un barri amb carrers estrets, foscos... Allà no. Estava entre el barri de rascacels i l'estació de tren, amb carrers amples i il·luminats, això sí, amb la policia pul·lulant per allà de tant en tant.

Una ciutat envoltada de verd, el que en diuen l'anella verda. Parcs grans i el Rin formen aquesta anella que et permet passejar, respirar aire pur i no sentir-te engabiat en una gran ciutat.
Ara, el Rin, tenia un color.... Marró! Quina porqueria, jo no m'hi banyaria pas. A més, l'altre dia vaig sentir a la ràdio que cada any passen per l'aigua del Rin, 11 tones de cocaïna a l'any. Però què passa a Alemanya, que en comptes d'esnifar-la la tiren pel vàter?!

En fi, una ciutat per perdre-s'hi un cap de setmana, gaudir dels seus mercats de fruita i tot tipus d'objectes de segona mà, prendre una sidra i menjar un frankfurt, i caminar pels seus parcs gegants i verds.

Una gent meravellosa i amable. Fantàstic!

Bloc comunicació oral

El dilluns de fa dues setmanes i el de la setmana passada, és a dir, el dia 14 i 21 de maig, vaig assistir a les classes d'una de les assignatures transversals del Màster. Es deia Comunicació Oral de resultats científic-tècnics.

La veritat, és que em pensava que seria una mica rotllo. Aquelles dues setmanes vaig tenir moltíssim treball a la feina. Acabar tropocientos projectes i entregar-los a temps, i no tenia gaires ganes d'anar a perdre el temps.

Doncs vaig tenir una grata sorpresa: la classe va ser divertida i profitosa. Ens la va fer un professor de química de la meva facultat. No l'havia tingut mai, i estic segura que si de química l'hagués tingut a ell, les coses m'haguessin anat millor.

La qüestió és que com a "deures" de l'assignatura, ens toca fer un blog de temes relacionats amb la comunicació oral. He escollit el títol isoralorverbal.blogspot.com. L'enllaç és en anglès, però la pàgina està escrita en català.

Res més, que estic contenta d'haver assistit a aquesta assignatura, m'ha fet veure les coses d'una altra manera. :)

He tornat!!

Avui 12 de Febrer de 2007 he decidit tornar a iniciar el Blog amb Blogger. Es seguirà dient Me in Sweden, perquè des de que vaig tornar d'allà, ara fa gairebé dos anys, no he oblidat aquell país. Abans de marxar tothom em deia que mai podria oblidar una experiència com l'Erasmus, i ha estat ben veritat.

Des de que he tornat, he mantingut el contacte amb molta gent amb la que vaig conviure allà. Gent de tot el món Kenia, Shangai, Méxic, Valéncia, Barcelona, Suècia, ... I fins i tot vaig anar a un casament entre dues persones que es van conèixer allà, va ser un moment molt bonic. Per tant, jo també recomano viure una experiència així.

La veritat és que jo ho vaig viure de manera molt diferent que la resta de la gent. No només vaig anar allà a conèixer gent i a passar-m'ho bé, també vaig treballar molt. Bé, suposo que amb la resta dels meus blogs ho podeu veure. Vaig treballar una temporada amb tema rius i m'ho vaig passar genial, i una temporada al laboratori, treballant amb pollets. Va ser una temporada, interessant, però no tant divertida i emocionant com el treball de camp. Jo sóc persona d'aire lliure, tancada en un laboratori m'ofego, tot i que sé que hi ha temporades que no tinc més remei.

Des que vaig tornar, la meva vida ha canviat bastant. He tingut dos accidents, en un d'ells vaig ser atropellada quan anava en bicicleta per la meva petita ciutat, però em vaig comprar una bicicleta nova i segueixo pedalant. A Suècia això no m'hagués passat, el sistema està ben muntat, la bicicleta és considerada un vehicle, amb les mateixes normes que els cotxes i amb semàfors i carrils per a elles. Aquí és un sistema de transport indefinit. El segon accident va ser fa un mes i va ser culpa meva. Vaig passar una època de molt estrès i en un encreuament només vaig mirar a un costat i vaig topar contra un cotxe. Per sort no vam patir més conseqüències que el meu cotxe xafat i inútil, els nostres cossos sans i estalvis. Ara tinc cotxe nou des de fa uns dies i la veritat és que va molt bé.

Des del dia de cap d'any se m'han mort dos mòbils, un que tenia quatre anys, regalat per la meva parella i l'altre que en tenia 2, me'l vaig comprar a Suècia. Ara vaig amb un mòbil deixat i amb intencions de comprar-me'n un de nou, regal dels pares per reis. Ja sabeu, el típic "VAL PER...".
Seré jo, o són el mòbils que no volen estar amb mi?

A més, des de fa un mes m'estic construint una casa, la meva casa, ara si que ho puc dir. Tinc unes ganes d'anar-hi a viure! De moment encara queda molt temps per a fer-ho, entre un any i mig i dos, però tot va prenent forma.

I finalment, el dilluns vinent començo en una feina nova, una consultoria ambiental. Fa bona pinta, però estic una mica espantada. Sempre que començo alguna cosa nova m'espanto. Penso que potser no seré prou bona per a fer-la, però tinc comprovat que sí que ho sóc, per tant, de què m'espanto?? Tot anirà bé.

Bici nova, cotxe nou, casa nova, feina nova i mòbil nou. Com veieu tot material, però personalment la vida no em pot anar millor, per tant què més puc demanar?

Seguiré explicant...
Bona sort!

Primer dia de laboratori

Primer de tot felicitar el meu cunyat i la seva iaiona que és el seu aniversari, uns més que d’altres, la vida és així, com a la sèrie de la televisió :)

Segon que no seguiu llegint el blog d’avui si sou aprensius.

Avui ha estat el meu primer dia al laboratori. He descuartitzat pollets que estaven encara dins de l’ou. Els hi hem posat una injecció de barbitúric i han mort. He hagut de pesar l’ou sencer per saber el pes que havia perdut a la incubadora. Després he obert l’ou i he mirat si havien foradat el tel de l’ou per començar a respirar aire, només dos dels 15 que he obert estaven així i tres ous estaven no fertilitzats. Els següent que he fet amb els altres ha estat treure els pollets de l’ou, posar-los panxa amunt damunt una placa de petri amb silicona sòlida i clavar-los amb agulles. Els he obert en canal i els hi he tret el fetge i he intentat netejar el cor de teixits i altres òrgans que té al voltant. Finalment els he tallat el cap, he obert el crani i els hi he tret el cervell.

El meu professor, català per cert, ha separat l’aorta, que és el que ens interessa de la resta del cor. Jo he anat a pesar el cor, fetge i cervell mentre ell posava a fixar l’aorta en condicions fisiològiques.

El que estudien són si hi ha algun efecte en aquests òrgans, cor, fetge, cervell i sobretot ahorta, de diferents tipus de pollastre, White Leghorn, Broiler i un altre que no recordo, quan se’ls incuba o fa créixer en condicions de més i menys oxigen del que seria normal.

Bé, un cop explicat el meu treball d’aquest dia, dir que tenia el xicot voltant per Norrköping, el poble rival de Linköping, amb la mexicana i la grega i que després, a l’hora de dinar ha vingut al laboratori a veure com treballava, ell és l’autor de les fotografies.

Més entrat el vespre han arribat els amics de Girona amb cotxe llogat incorporat, ja els podíem anar esperant a la parada del bus.

Aquesta nit ja els hi ensenyo el HG (Herrgar’n, pub del costat de casa).

Amb el meu pollet descuartitzat al laboratori. Quin primer dia ;)