Després de veure ahir el resum de l'any a TV3, vaig adonar-me que han passat més desgràcies que alegries: Renfe, apagades, incendis, guerres, atemptats, estatut, educació i un llarg etcètera.
El que vull amb aquest relat és que la gent s'adoni que els minuts de felicitat, de gaudi i d'amor són escassos i que cal veure la vida amb una mica més d'optimisme i il·lusió.
Un buscador és algú que busca; no necessàriament algú que troba.
Tampoc és algú que, necessàriament, sap què està buscant. És simplement algú per al qual la seva vida és una cerca.
Un dia, el buscador va sentir que havia d’anar cap a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós de les sensacions que venien d’un lloc desconegut de si mateix. Així que ho deixà tot i anà.
Desprès de dos dies de marxa pels camins polsegosos, va divisar a l’horitzó, Kammir. Una mica abans d’arribar al poble, li cridà l’atenció un cim a la dreta del camí. Estava coberta d’un verd meravellós i hi havia un munt d’arbres, ocells i flors encantadors. El rodejava per complet una espècie de petita tanca de fusta llustrada.
Una porteta de bronze el convidava a entrar.
De sobte, va sentir que oblidava el poble i sucumbia davant la temptació de descansar per un moment en aquell lloc.
El buscador va traspassar el portal i començà a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes com a l’atzar, entre els arbres.
Va deixar que els seus ulls es posessin com papallones en cada detall d’aquell paradís multicolor.
Els seus ulls eren els d’un buscador, i potser per això va descobrir aquella inscripció sobre una de les pedres:
Va sentir pena al pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquell lloc.
Mirant al seu voltant, l’home es va adonar de que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va acostar a llegir-la. Deia:
Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes
Aquell lloc tan bonic era un cementiri, i cada pedra era una tomba.
Una per una, començà a llegir les làpides.
Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort.
Però el que el va connectar amb l’espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut només sobrepassava els onze anys.
Encongit per un dolor terrible, es va asseure i es va posar a plorar.
El cuidador del cementiri passava per allí i es va apropar.
El va mirar plorar durant una estona en silenci i llavors li va preguntar si plorava per algun familiar.
- No per cap familiar –va dir el buscador-. Què passa en aquest poble? Quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quina és la horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens?
- Pot vostè asserenar-se. No hi ha cap maledicció. El que passa aquí és que tenim una vella costum. Li explicaré...:
A l’esquerra, de què es va gaudir.
A la dreta, quant temps va durar el gaudi.
Va conèixer la seva xicota i es va enamorar d’ella. Quant temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? Dos? Tres setmanes i mitja...?
Y després, l’emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó... Quant va durar? El minut i mig del petó? Dos dies? Una setmana?
I l’embaràs i el naixement del primer fill?
I el casament dels amics?
I el viatge més desitjat?
I el retrobament am bel germà que torna d’un país llunyà?
Quant temps va durar gaudir d’aquestes situacions?
Hores? Dies?
Així, anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim... Cada moment.
Quan algú mor, és costum nostre obrir la seva llibreta i sumar el temps del gaudi per escriure-ho sobre la tomba. Perquè aquest és per a nosaltres l’únic i vertader TEMPS VISCUT».
Viviu al màxim la vida i gaudiu de cada moment, així a la vostra llibreta s'hi sumarà temps.
BON ANY 2008!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada